Pallassos Sense Fronteres: un projecte de bojos…, de pallassos, malabaristes, equilibristes, trapezistes, mags, titellaires, ballarins, músics…, artistes de l’efímer art de carrer, de les festes populars i de passar la gorra. Va néixer gràcies a la iniciativa dels nens i mestres de la Escola Projecte, on la meva germana treballava com a infermera. En aquells temps, l’escola estava especialitzada en nens amb hemofília.
Durant el menjar de Nadal de 1992, a casa dels meus pares, vaig rebre una trucada dels nens d’aquest centre, proposant-me fer un espectacle en un camp de refugiats prop d’Itàlia, com a part d’una festa per a demanar la pau en la guerra dels Balcans que acabava de començar. Em van contar que en el camp hi havia un mestre de la seva escola i que estaven en contacte amb moltes altres escoles del món a través d’una nova tècnica que consistia a transmetre informació des d’una computadora per mitjà de la línia telefònica —la telemàtica—, i que tenien els diners per a pagar el combustible, els peatges de les autopistes i tota la logística per a fer possible l’espectacle. En una visita a l’escola acordem del sortir de Barcelona un 23 de febrer.
Juntament amb la meva companya Montserrat Trias Muñoz i el nostre fill de 14 anys, Blai, vam recórrer els 1260 quilòmetres que separen Barcelona de la península d’Ístria, i el 26 de febrer, abans de l’hora d’esmorzar, estàvem representant Clovni, un espectacle de carrer en el pallasso es llançava des d’una torre de 12 metres d’altura a un got d’aigua. Amb aquest espectacle, en aquest moment, recorríem festivals de teatre de carrer per Europa i Amèrica del Nord. El resultat va ser aclaparador; acabada la funció, es van suspendre els torns de menjar, el lliurament de cartes es va fer de manera conjunta i les diferents famílies enfrontades per la guerra van riure juntes fins a plorar de totes les provocacions del pallasso.
Feia temps que el meu bon amic Vicenç Fisas Armengol, gran estudiós de conflictes armats i processos de pau, em parlava dels nens que es trobaven en el camps de refugiats, buscant desesperadament la seva infància, i de l’útil que seria que un pallasso pogués visitar-los. Dels seus llavis va sorgir per primera vegada el nom de Pallassos Sense Fronteres (PSF).
Totalment impactats, tornem a Barcelona amb la ferma convicció que havíem d’intentar-ho de nou. Al maig de 1993, travessem la frontera iugoslava amb els malabaristes Boni & Caroli a la recerca dels camps de refugiats en la zona de Varazdin, aquesta vegada sense cap mena de suport. Les sensacions i emocions del primer viatge es van repetir; el que estàvem fent era molt útil i no vèiem marxa enrere. En el llarg viatge de retorn, la idea de crear una forma d’organització va començar a gestar-se. Durant una parada per a carregar gasolina en una àrea de servei de l’autopista francesa, Montserrat Trias va pujar a la camioneta amb un tovalló de paper en la qual havia dibuixat un pallasso amb esparadraps en els ulls, la bola del món com a nas i un gran cor com a boca. Ja teníem un logo. Faríem pins i samarretes i els portaríem en els nostres espectacles: «Venim dels camps de refugiats de Iugoslàvia i volem tornar allí, els nens ens esperen, i ens podeu ajudar».
El 23 de juny de 1993, en l’oficina de Josep Maria Socías Humbert al carrer Roger de Llúria de Barcelona, es va crear l’associació amb amics del barri, col·legues de professió i membres d’entitats pacifistes. Muntem la seu a casa de Pepe Perea i Victoria Plana. Montserrat Solé i Rosa Argelagosvan assumir la secretaria, i llancem una crida que va generar vuit expedicions aquest mateix any, autofinançades pels propis artistes.
El temps passa. S’han realitzat milers d’espectacles en camps de refugiats a causa de causes bèl·liques i desastres naturals, centenars d’artistes han participat de manera completament generosa i altruista en aquesta història, convertint el riure en un cant de pau i resiliència. A vegades em pregunto com ho hem aconseguit. Som artistes, per descomptat, volem viure del nostre treball, però ens alimenta el riure del públic, els ulls brillants a punt de plorar de riure. En el cas de les expedicions de PSF, la utilitat d’aquesta manera d’expressió escènica aconsegueix el seu màxim nivell. Tots els artistes fem art; quan el nostre art millora la vida i el pensament de les persones, el diem cultura: és el que succeeix. Com deia Joan Brossa (supporter de PSF): «Conec la utilitat de l’inútil i tinc la riquesa de no voler ser ric».
Hi ha un abans i un després per a un artista que participa en els projectes de PSF. En una expedició, dones molt, però aprens molt més. A casa, ens canvio la manera d’entendre el món. Infinites gràcies a tots els que han ajudat en aquesta magnífica aventura de bojos i l’han compartit!
Quan la realitat pinta e cel de negre, la riallada generosa d’agraïment d’aquells que no tenen res ho pinta de colors.
Tortell Poltrona
Pròleg Llibre “Riures i Emocions: els viatges de Pallassos Sense Fronteres (1993-2022)”
