Dia 7
Avui tornem per segona vegada al Camp de refugiats de Lovua. Tenim la planificació més clara, ja que coneixem millor el terreny. Ens hem vestit i maquillat a la furgoneta i, només arribar a a l’assentament hem començat a fer una crida a la població perquè vinguin a veure l’espectacle. Des d’ACNUR ens informen que avui no hi ha escola, per tant hi haurà més nens que el dia anterior.
Després d’un hora de recorregut, en el que ens ha impressionat els nens corrent darrera nostre i cridant: “Mundele Kalai!” (blanc i menjar), hem baixat de la furgoneta i hem fet un recorregut a peu amb tots i totes fins l’escola. N’hi havia un munt!
Una vegada hem entrat al terreny de l’escola ens hem trobat amb un perímetre fet per a l’actuació i els nens i nenes l’han envaït i s’han començat a amuntegar i barallar per trobar el millor lloc. Els voluntaris del camp no donaven l’abast.
Comencem l’espectacle, i seguien venint més infants, que ja per veure-hi pujaven als arbres, i l’espai escènic s’anava reduint cada vegada més i a major velocitat. Decidim accelerar l’espectacle fins i tot reduir-lo en consens amb les entitats organitzadores per qüestions de seguretat. En aquest moment fa la seva aparició el grup de teatre de l’assentament de refugiats i els nens acaben envaint totalment l’espai, estem completament rodejats dels més de mil infants assistents.També s’afegeix el pallasso Congolès, comença a actuar i pren una gran part dels nens i els allunya, cosa que ens facilita la recollida dels nostres estris.
Finalment, fem una última actuació amb el grup de teatre i el pallasso Congolès i quan aconseguim fer-nos pas a la furgoneta que ens espera, marxem. Veient com hem acabat plens de pols els dos dies que hem estat allà, entenem perquè els nens van tan bruts de roba, de pell i amb les boques seques tot el dia.
En arribar a l’allotjament, netegem els vestuaris i surt l’aigua totalment negra, necessitem vàries rentades de roba i una dutxa molt a fons per aconseguir netejar-nos totalment. Han estat dos dies de feina molt intensos físicament i emocionalment.
Dia 8
A les 6:00h, sortim cap a l’Aeroport de Dundo cap a Luanda novament, on arribem a les 11:00h, anem a la Villa de l’ambaixada, preparem els estris per a l’última actuació amb molta il·lusió i emoció, ja que avui és el nostre últim dia a Angola.
Abans de passar per l’escola, passem per les oficines d’ACNUR per fer l’última reunió i agrair l’extraordinària atenció rebuda per part seva. Després marxem cap a l’orfenat de Kuzola, on trobem nens recollits del carrer i destaquem que hi ha com uns 60 interns amb discapacitat. Només en arribar ens sorprèn gratament les condicions del centre. Ens assabentem que hi ha una petrolera al darrera.
En començar l’actuació al pati del centre, els 300 infants que hi ha d’espectadors ens sorprenen amb una cançó de benvinguda que parla del seu poble, del futur i de l’esperança. Ens hem emocionat molt!
Comencem l’actuació carregats d’energia. Veiem que entre el públic ens acompanyen els pallassos angolesos que ens acompanyaven el segon dia a l’Hospital Pediàtric i els fem participar. Acabem amb una gran festa final. Final d’abraçades, fotos amb tots i totes i moltes rialles. Els nens i nenes s’han retirat amb les seves cadires i els hem acomiadat un a un,marxen molt contents i això ens omple enormement.
Agafem la furgoneta i tornem a la Villa de l’ambaixada per acabar de preparar les maletes i fer un petit berenar amb els representants de l’ambaixada que ens han acompanyat tots aquests dies, en Joaquín, la Alejandra i la fotògrafa de la qual heu pogut veure les fotos de la nostra expedició, la Susana Girón. Ha estat un comiat molt emotiu ja que durant tots aquests dies hem compartit aquesta experiència, emocions, sorpreses i alegries, formant una família clownesca angolesa.
Dia 9
Avui arribarem a Tarragona i després de 10 dies i 6 vols, hem fet 15 actuacions, ens han vist aproximadament prop de 4.500 infants provinents d’Angola, República Democràtica del Congo, Somalia, Burundi, Costa d’Ivori i Ruanda. Tot això visitant hospitals, centres de recollida de menors del carrer, escoles, orfenats i assentaments de persones refugiades.
Vam marxar amb les maletes plenes d’il·lusió i somriures.
Com diuen a Angola: «Estem Junts»
Escrit per Marta, Éric, Núria i Héctor durant la seva expedició a Angola el 2018.
