Pallassos Sense Fronteres a Bangladesh, camps de Refugiats de la Comunitat Rohingya
En aquest article, l’artista Maite Esteban explica la seva primera experiència com a artista en una expedició amb Pallassos Sense Fronteres, realitzada a inicis d’aquest any 2025. La unió amb els companys, les expectatives que tenia, la reacció dels espectadors, i tota una infinitat de sentiments regirats que li han ensenyat, alhora que emocionat.
—
Transitar una expedició de Pallassos Sense Fronteres et col·loca i empeny a examinar-te i establir un rígid i harmoniós ordre de prioritats. Vires la teva visió cap a aquest altre costat al qual no pertanyem, però del qual som part. Aixeques la mirada dels metres quadrats que t’envolten i semblen esbiaixadament descriure el món.
I mires… Miras amb atenció cap a on vas, cap a on aquesta realitat existeix de manejar no sols real, sinó categòrica, aclaparantment categòrica.
Immediatament has de començar a desprendre’t de pensaments, preocupacions, pesessis del teu dia a dia, i sobretot, deixes d’esperar que les coses succeeixin. Actives els teus 5 sentits darrere d’aquest destí. Revises les teves eines, els teus coneixements. Fas un sedàs exhaustiu del que portaràs i el que deixaràs fora de la teva maleta física i mental. Una maleta que mentre la fas, reflecteix també tot allò que has de deixar a Espanya sobre mi mateixa. En aquesta, la meva primera expedició amb Pallassos sense Fronteres, ho vaig comprovar.
Sota la premissa que la defineix, aparentment simplista, “farem xous perquè els nens i nenes riguin” comences a descobrir i desgranar el profund, vital i revolucionari de l’assumpte.
Vam ser a Bangladesh, als camps de refugiats de la comunitat Rohingya, amb Donald, Marina i Foncu. Vaig tenir la fortuna de viatjar amb el dream team, tot cal dir-ho.
És difícil resumir en un solo escrit tota l’experiència i sobretot el sentir que anàvem experimentant des de les primeres converses, planificació, idees i estratègies que se’ns anaven ocorrent durant les setmanes prèvies al viatge. L’arribada i primeres actuacions, les relacions que anàvem forjant amb els locals, el grau de connexió i entesa amb els monitors i monitores amb els quals compartim cada dia tant en els xous com en els tallers… I per descomptat, el públic.
El factor humà en el grup crec que va ser el motor i manxa d’aquesta expedició. Érem 4, però funcionem com 1. Capaços d’exposar sense vergonya ni embuts les nostres fortaleses i febleses, per a així oferir i donar el millor de cadascun. Sostenir-nos i donar-nos suport quan era necessari. Ajustant-nos i llegint cada dia què, on i com podíem millorar aquesta amalgama.
Una vegada en el terreny, calia ser eficaços, tenir les coses clares i saber el que cadascun ha de fer.
Era poc el temps per a reaccionar, reestructurar i executar moltes vegades, i la confiança que teníem en l’altre ens va generar gran seguretat. Amb poques paraules i molta acció, tot es feia.
Però tornant a l’important, el primordial, bastió de PSF i al que vam ser… “farem xous perquè els nens i nenes riguin”.
Per què és tan important?
Perquè fa 30 anys que pallassos i pallasses visiten recòndits llocs d’aquest món amb aquest propòsit?
Al meu entendre, perquè fa falta. Perquè quan la teva realitat és tan aclaparadora que no pots pensar en molt més que viure un dia més, deixes de riure.
El riure és una arma de construcció massiva. A nivell neuronal, el riure actiu el cervell, estimula els músculs i els òrgans, i allibera substàncies químiques que generen benestar i sensació de felicitat. A nivell social, ajuda a la socialització i a estrènyer llaços.
El riure té un component que és perenne, que perdura i es repeteix.
Tal com afirma Paula Castro, Psicòloga del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Astral, “quan un riu, experimenta una sensació d’alegria que sol romandre en el cos per una estona. És molt comú que després de riure’ns a riallades, ens quedi el somriure dibuixat en el rostre, a pesar que l’episodi divertit hagi acabat. També és freqüent que un riure dispari noves riallades, lligades a la mateixa situació, pel solo fet de recordar el motiu que va disparar el riure”.
Nosaltres, en cada funció, podíem comprovar de manera fàctica aquests conceptes. Quan arribàvem a la zona d’actuació, solia estar ja la gent esperant, distant. L’expectativa era relativa, ja que molts no havien vist cap espectacle. Era més una mescla de curiositat i desconfiança. Curiositat i desconfiança que variava en grau i motiu segons provingués d’un nen o nena, una dona o un home adult.
Però sempre, sempre, eren allí. Omplint el lloc per tots costats. Es percebia que hi havia gran interès i ganes que alguna cosa passés. Tota una comunitat volent veure que anaven a fer aquests 4 vestits tan rar.
I començaven a passar coses. Coses que els interpel·laven, que sorprenien, generaven preguntes. Coses que no havien vist mai i coses que els feien riure. Aquí estava la màgia, aquí començava tot.
El riure com a acte col·lectiu prenia força i magnitud en aquest context que traspassava el racional i lògic. Tots i totes experimentant una sensació de benestar, de comuna unió. Això és glòria.
En acabar els xous, aquesta distància que hi havia en arribar, aquesta desconfiança o por, havia desaparegut. Ara tot era bullícia, alegria i moviment. Les mirades havien canviat i els cossos s’havien relaxat. Nens i nenes amuntegats al nostre voltant volent allargar aquesta sensació i vincle que havíem creat durant la funció. Volien tocar-nos, mirar-nos mútuament als ulls. Que per un segon, els veiéssim a ells…
El riure és un canvi radical que perdura en el temps. Aquest és el seu poder.
Maité, Bangladesh 2025.
