Colòmbia pateix un conflicte intern que genera violència i desplaçament forçat, especialment a regions com el Chocó. Segons ACNUR, el país és el primer del món en nombre de desplaçats interns, amb més de 7,8 milions de persones afectades.
La Txetxe, la Rosi, la Isa i la Tatiana, pallasses compromeses que formen part de la nostra organització, han anat fins a Quibdó, capital del Chocó. Allà han combinat espectacles de clown i circ amb tècniques de recuperació del trauma (TRTs) per reduir l’estrès posttraumàtic i millorar el benestar de la infància desplaçada i les seves famílies, fomentant resiliència i cohesió comunitària.
Elles mateixes ens expliquen la seva experiència.
“Des del primer moment sabíem que l’objectiu del projecte que se’ns havia encomanat era reduir la simptomatologia de l’estrès posttraumàtic i millorar l’estat d’ànim de la infància desplaçada i refugiada que ha patit els efectes dels conflictes i moviments forçosos en el departament de Chocó.
Per assolir-ho, vàrem unim dues dinàmiques de diferent origen: la del món de la psicologia amb les TRTs (Tècniques de Recuperació del Trauma) creades per la UTCCB (Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona) i aplicades per les mestres de les escoles de Quibdó i de la de les arts escèniques mitjançant espectacles còmics i a càrrec de Pallassos Sense Fronteres. Per fer-ho, hem comptat amb el recolzament d’ACNUR Colòmbia i la Fundació Nous Cims. Sense ser-ne conscients del tot, aquesta ha estat la sisena gira del projecte.
Feta aquesta introducció, és difícil relatar l’experiència, plena de contradiccions internes, que fan plantejar-te contínuament el lloc de l’ésser humà en el planeta. Un territori d’enorme riquesa com és Chocó (or, mineria, aliments, bellesa ecològica…) davant de la violència i l’aprofitament exercit sobre la població, que viu en la pobresa i sota la pressió de dècades de conflictes armats”.
Arribar a Chocó
Des de Bogotà volem en un petit avió durant una hora i mitja sobre la selva chocoana. Observem el verd infinit que s’estén sota nostra. Veiem el riu Atrato serpentejant com una arteria vital, plena de vida i aliment.
A Quibdó ens esperava Don Luis, el nostre xofer. Ben aviat es va convertir en una part essencial de l’equip, cuidant-nos i acompanyant-nos amb amabilitat i seguretat. Des del seu cotxe mirem fascinades: milers de motos plenes de gent, mobles, objectes, famílies senceres…. Sense casc, sense semàfors, i sense accidents. A tot això, es suma la música que sonava per altaveus en cada cantonada: ritmes exòtics o veus que anunciaven fruites fresques, gustoses, delicioses i dolces com la mel”.
Els nostres primers passos
“La nostra amfitriona, Tatiana Torres, la pallassa Petisa, ens va tranquilitzar des de l’inici: els primers dies son d’introducció, i desprès, tot fluirà. I així va ser.
Després d’algunes funcions, l’engranatge va ser perfecte. L’equip s’entenia sense paraules”.
El vol compartit
“Amb les meves estimades companyes desde València, Rosi Cózar i Isa Navas, formem una pinya de complicitat i confiança que ens va donar llibertat absoluta a l’escenari. Vam volar, entre cada funció, entre riallades, entremaliadures i passes agegantades.
Cada funció tancava amb una cançó d’acomiadament adaptada al públic, acompanyada del banjolele, maraques i ritle de calypso rock”.
Riures que desborden
“Els espectacles a les escoles eren pura energia: 500 infants que alhora, abraçant-nos, buscant-nos amb la mirada, volent seguir jugant. Una tendresa que ens deixava esgotades i marcades per l’amor.
Voldríem actuar per ells cada setmana. I a més, seguiria sent necessari. Perquè en un entorn travessat per la violència, els riures canvien les mirades i transformen l’ambient.
Els jocs de màgia, els malabars, la sorpresa d’un mocador que desapareix o una corda que flota es converteix en un respir col·lectiu. Entre selves infinites i cures plenes de soroll, aprenent que l’humor és resistència i tendresa.
Ara necessitem alguns dies per processar la ment, les almes i els nostres cors, vibrants, emocionats i transposats.
Només podem sentir-nos agraïdes, per aquest territori i la seva gent generosa, que ens demanen que tornem aviat, demà, i els ensenyem a fer màgia, encara que elles i ells ja estiguin llestes i son els que realment saben fer-la.
El clown no cura el món, però sí que el fa més habitable”.
Txetxe Folch
“Als 6.738 infants del Chocó: cada somriure vostra és un riu que corre lliure entre muntanyes, una espurna que encén la selva, una llum que travessa la pluja.
Gràcies per ensenyar-nos que l’alegria no es compra, que el riure és compartit és pont, i que en mig de tot, sempre hi ha un motiu per brillar”.
Isa Navas
“Joc, presència i escolta. Ens reben amb arròs amb tomàquet, ous amb tot i un got de llet amb panela. Ens cuiden. Ens criden “¡Sí, se puede!” a cada passa. S’apropen al maletí i es sorprenen amb màgia.
Gràcies, nens i nenes, pels vostres somriures desperts i els vostres jocs presents”.
Rosi Cozar Navarro
