Per José Antonio González, pallasso expedicionari a Xhile
Un equip de pallasses i pallassos voluntaris hem estat d’expedició a la regió del Biobío, Xile. La zona va ser afectada a principis del 2026 per incendis forestals que van arrasar amb cases, escoles i les vides dels veïns dels voltants. Amb aquesta expedició, els artistes hem comprovat com, tot i els quilòmetres, hi ha distàncies que semblen curtes. Aquest és un resum d’aquesta expedició de nassos vermells, que tenien per objectiu germinar somriures allà on abans hi havia cendres.
Expedició a Xile (2026). Autoria: Zelva Producciones.
El grup expedicionari composat per Natalia Rammsy (Xile), Pancho Varela (Xile), Bastian Loyola (Xile), Lula Celeste (Argentina) i un servidor (José Antonio González, d’Espanya), hem forjat un “brígido”* grup humà per actuar per la infància afectada pels incendis.
*En el parlar popular de Xile, brígido (o brígida) és un vocabulari juvenil que es fa servir per qualificar alguna cosa o algúna persona com a intensa, forta, perillosa, impactant o dificil de creure.
Deia abans distàncies curtes perquè, tot i els milers de quilòmetres que ens separen en el nostre dia a dia i el fet de no conèixer-nos ni haver-hi treballat mai juntes, quan ens vam conèixer a l’aeroport i ens vam abraçar per primer cop, es va crear una gran família pallassa. Aquesta curta distància familiar que et fa relaxar i deixar-te emportar per la confiança que res pot sortir malament.
Arribem a una terra ferida. Desbastada pels incendis que al gener van arrasar les comunitats de Penco, Lirquén i Punta Parra. Centenars d’hectàrees plenes de natura que van ser calcinades, a causa dels incendis forestals que van ocórrer durant l’hivern xilè, a principis d’any. Cases, escoles, animals i vides humanes també ho van patir.
Els incendis van deixar una ombra de dolor i la sospita de la intencionalitat, alimentada pel fantasma dels interessos sobre les terres rares. Segons el testimoni de professors i les directores de les diferents escoles a les quals vam actuar, aquestes terres sempre tenen molts pretendents, amb projectes que s’allunyen de la seva preservació natural.
Expedició a Xile (2026). Autoria: Zelva Producciones.
Hem arribat a més de 2.000 infants en un total de 16 espectacles, traient somriures que feien caure a la infància (literalment) d’esquena. Ens acompanyaven amb aplaudiments. Després de cada espectacle, anàvem veient la transformació sanadora en les seves cares, veient el retorn de la seva innocència.
Bastian, i el seu personatge pallasso anomenat Guachis Norris, és un virtuós de la roda i els malabars. Lula és la millor animant, amb els hulahoops i els seus gags. Pancho i el seu pallasso Moñito donava color amb les seves acrobàcies, i la Natalia, amb la seva personatge Pataleta, que és sensible i tendre, connectava amb la infància amb el seu joc de campanes musicals. Jo, amb el meu personatge Yusepo, creava sorprenents trucs de màgia. Tots actuavem des del pallasso i la pallassa que ens habita.
Érem oïdes i receptors d’històries. Artistes que rebíem els testimonis de por i frustració de persones que van viure aquella terrible catàstrofe. Ens comentaven que trobaven en nosaltres la seguretat i la confiança que feia temps que no sentien.
Expedició a Xile (2026). Autoria: Zelva Producciones.
Quan més vam tocar la realitat del que va passar va ser durant l’espectacle a la cancha Geo Chile. Aquest espai va servir de refugi per moltes famílies que, escapant de les flames, van topar amb ell i es van poder refugiar. Avui en dia, aquest espai s’ha transformat en un espai comunitari. Un lloc on compartir somriures, música i ball. És paradoxal que en un mateix lloc es puguin viure dos escenaris tan diferents, i que serveix ara per començar una reparació emocional.
Vull destacar una d’entre tantes anècdotes que vam viure. En una de les escoles, després de la funció, una nena d’uns 10 anys es va apropar a preguntar-nos amb curiositat La professora que estava al seu costat va reaccionar amb sorpresa, ens va cridar molt l’atenció. Ens va explicar que aquesta nena no havia parlat mai. Era la primera vegada que sentia la seva veu, preguntant curiositats sobre l’espectacle que acabava de viure. El poder que el riure pot arribar a generar és immens.
De vegades no som conscients de la transcendència de les nostres intervencions tenen tant per la infància com pels majors d’edat, però aquesta vegada, Xile i la seva gent ens han ensenyat grans lliçons de reconstrucció, resiliència i coratge, i també una de les experiències més boniques de les nostres vides.
