Chad és un dels principals països d’acollida de persones refugiades a l’Àfrica central. Segons ACNUR, més 1,8 milions de persones viuen desplaçades forçosament, moltes d’elles procedents de conflictes en països veïns com Sudan.
Els camps de refugiats, situats principalment a l’est del país, acullen a la població que ha fugit de la violència i de situacions extremes de desplaçament forçat, separacions familiars i falta de seguretat. Molts assentaments estan al límit de la seva capacitat i presenten necessitats urgents d’alimentació, salut, educació i protecció, amb una gran proporció de nens i nenes.
La guerra a Sudan iniciada durant l’abril del 2023 ha agreujat la situació: més de 553.000 persones han creuat la frontera cap al Chad, el 86% de les quals son dones i infants. Moltes families procedeixen de zones com Darfur, en un context de violència extrema i greu risc per a la població civil.
Davant d’aquesta realitat, la infància és una de les prioritats de les intervencions: nens i nenes que viuen en camps de refugiats i que necessiten espais segurs, recolzament emocional i accés a moments de joc i socialització.
Tres artistes voluntaris de la nostra organització, Maité Esteban, Prisca Salvadores i Moi Queralt, han participat en una expedició d’aproximadament 10 dies en diferents de camps de reugiats de Chad, en coordinació amb ACNUR i altres actors humanitaris.
Durant aquest període van dur a terme actuacions dirigides principalment a la infància refugiada sudanesa, en un context de gran vulnerabilitat humanitària.
En aquest text, Maité Esteban explica com ha viscut l’expedició, compartint el treball realitzat conjuntament amb Prica Salvadores i Moi Queralt com a pallassos voluntaris.
Els pallassos voluntaris agafen un vol humanitari entre camps de refugiats.
Les jornades poden resumir-se en condicions molt concretes: temperatures al voltant dels 45 graus, desplaçament a camps de refugiats en zones remotes i actuacions davant de milers de nens i nenes en diferents espais. A cada funció, el context inicial era similar; espais obert, un cercle de públic i nosaltres preparant l’actuació. Les primeres reacciones del públic solien ser de desconfiança o incertesa, especialment en els adults, i de curiositat en la infància. El temps de muntatge era límit i les funcions s’adaptaven a cada situació. Un cop començava l’espectacle, la dinàmica es transformava progressivament i la interacció s’anava construït a través dels gags i la participació directa.
Amb el desenvolupament de les funcions, el públic passava d’una actitud inicial de observació a una participació activa. Es generava una resposta col·lectiva de riure compartit i interacció entre persones que, segons ens explicaven els equips d’ACNUR, en molts casos no estaven acostumats a riure juntes d’un espai públic.
Abans d’una de les primeres expedicions en els camps de refugiats.
Hi ha dos moments que tinc especialment present. El primer és el comentari de l’Ernest, responsable d’ACNUR al Txad, després d’una de les funcions:” Avui he vist la funció, estava darrere del públic i no podia creure el que veia… Estaven tots rient! Tots junts, rient, això no havia passat mai! Nosaltres podem donar-los aigua, menjar, medicaments… Però el que heu aconseguit avui ´s increïble. Per això heu de tornar ”. El segon moment que es produeix al final d’una funció, quan un voluntari participant en escena s’apropa a mi i em diu “Thank you, I’m happy!“.
Torno d’aquesta expedició amb la constatació del context extrem en el que viuen aquestes comunitats i de les condicions dels camps, i amb la certesa del lloc que poden ocupar els espais de joc i trobada en aquest entorn, encara que sigui per uns minuts. El que queda d’aquests dies és la realitat dels campaments i la resposta de la infància davant dels espectacle en mig d’aquest context.
Maité Esteban
Pallassa voluntària de Pallassos Sense Fronteres
Durant un espectacle en els camps de refugiats.
